Filigranes de l'ànima (projecte de llibre il·lustrat)

Filigranes de l'ànima és un projecte que tinc començat de fa poc. Es tracta d'un llibre de poesies que escric i il·lustro jo mateixa.
Us deixo un tast del que tinc fins ara:


Marea

La música, llunyana,
com un murmuri sord,
poc a poc arriba
a través de la remor.
Domina l'onejada,
imposant sa dictadura,
i tothom
        es torna boig.


L'aire, que és dens i calorós,
es filtra entre els llavis,
alguns de vermell fosc,
i transporta missatges,
vibracions,
              de cos a cos,
fent irresistibles
algunes temptacions.

Hi ha silenci en mig la fressa,
soledat entre la gent,
i una forta olor d'alcohol...
no sento res,
             estic absent.

Hi ha quietud dins la marea,
submissió a la corrent.

Per sempre

Els somnis em diuen que no t'he oblidat,
son somnis que moren com han començat.
Anhel i tristesa,
absència evident,
amb tot,
               la ferida,
                              es fa permanent.

El balancí


Camins banyats
per dolça llum daurada;
mars de sègol
per amagar-s'hi.

I perdut en mig d'aquesta fantasia,
el vaivé d'un balancí.

El cant del vent
remou les tiges d'ordi,
n'arrenca en part
i en fa collarets.

I gronxant-se en mig d'aquesta simfonia,
el vaivé d'un balancí.

Al cel s'estén
la fosca pinzellada;
la pluja amarga
provoca calfreds.

I oscil·lant en mig d'aquesta melangia,
el vaivé d'un balancí.


Ben fort s'escolta
el llarg clam del silenci
i es sent la mà
de la soledat.


I aturant-se al peu d'aquesta poesia,
un balancí.

Respirant al passat

Llargues estones
contemplant un punt fix,
recreant les escenes d'un temps antic;
enyorant l'altre tú
que has oblidat
i que enyores, de nit, quan no pots descansar.

Llargues estones
vivint recordant...
Ho veus? Te n'adones?
És temps malgastat!

 Discurs platònic

Olor a fum de tabac;

inquieta per dintre,

tranquil·la per fora,

i un xic de mal de cap.

El fantasma del vent,

corrent pels nostres peus;

i una llum lletja,

que il·lumina el nostre humor,

es reflecteix a la paret i

maliciosament entela el cor.

Cada ment atrapada

en una bossa de plàstic

s'asfixia entre els horitzons

de la seva infinitat,

i voldria ser més gran

la capritxosa i relativa

                          llibertat,

per tal de fer-se independent

i ser una sola entitat.

Però ni la mort li assegura el triomf

i s'ha de conformar

amb un cos que al·lucina 

al veure allò de què és capaç.

El cos, la plebs,

vulgar i analfabet,

ignorant i entregat

a tot tipus de plaers;

        els més grans

                  els de la ment.

Mai abans aquest discurs se m'havia fet tan cert.

I torno a la Terra amb una por transparent.

Pensaments i experiències que no vull sentir mai més.

La cura equivocada

Els pous del teu rostre,

mirant cap endins,

dient un "t'estimo"

la mar d'imprecís.

Al buit dels teus braços

hi trobo resguard,

p'ro recordo i comparo

i no puc oblidar

         aquells altres braços

         que vaig estimar.

Evasió

Travessant la boira

com si fos una Odissea,

sentint el perill,

anant en compte

i vivint la nit

com en un conte.

Els vidres s'entelen...

els arbres ja no es veuen...

la seva nuesa

quedà en el record.

I imaginem,

entregats al somni,

el significat de cada acord.

Atrapats completament

la raó quedà obsoleta

i en silenci, amb avidesa,

escoltem.

És la música qui guia

els nostres pensaments

i som indiferents

davant aquesta condició de presoners

I tremolo, arraulida,

al compàs de les pedres

i miro al conductor

des del darrer.

          Però ell no hi és present,

          te la mirada absent.

I és que el lloc convida

a aturar-se un moment

i la nit obliga

a no qüestionar res.

El fred t'incita

a abandonar la realitat

i la música et crida

"imagina en llibertat!"